Abans els carrers de la nostra ciutat no tenien nom. La població era tan petita que gairebé tothom es coneixia i, quan calia donar una adreça, n’hi havia prou de dir si hom vivia al davant, al costat o tres portes més enllà. Barcelona no va arribar a tenir 164.000 habitants fins a 1850; per tant, ens podem fer una idea de la reduïda població d’aquella època.
Antigament les cases humils no tenien cap distintiu que les identifiqués. Els palaus de la noblesa, en canvi, solien ostentar els seus escuts a la façana; encara se’n poden veure alguns. La gent d’ofici també gravaven a les llindes de les portes d’entrada els emblemes de la feina que duien a terme, que sovint consistien en l’eina o les eines més característiques.
El retolament oficial dels carrers data de l’any 1770. Aleshores fixaren a les parets uns plafons de rajoles amb el fons blanc, damunt del qual destacava amb lletres blaves el nom del carrer, el del districte, el del barri i el de la parròquia.
La majoria dels noms de carrers de Ciutat Vella provenen de l’edat mitjana. Alguns, per exemple, corresponen a antics propietaris o a famílies destacades de la història de la ciutat. En són exemples Lledó, Serra, Bacardí i Quintana.
Durant l’expansió de la ciutat, vers el segle XIX, s’incrementà el nombre de carrers. Cada urbanització comportava la creació de nous carrers. Sabíeu que alguns noms podien ser escollits pel propietari ?.Era un costum arrelat a Barcelona posar el nom del propietari o dels propietaris, com també el dels seus parents.
Pel que fa a l’Eixample, la proposta de noms dels carrers va ser encarregada a Víctor Balaguer. Abans eren lletres, la Gran via era el carrer n. Alguns però es corresponen amb les conquestes dutes a terme per Jaume I en el segle XIII: Carrer d’Aragó; Carrer de València; Carrer de Mallorca; Carrer del Rosselló …

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *