Quan Norma Editorial estableix el seu magatzem al Poblenou, Daniel Torres, és l’encarregat d’aportar decòrum urbà a un edifici industrial insuls i anodí. Al mural es poden apreciar totes les característiques plàstiques de la línia clara i alhora l’estil inconfusible de Daniel Torres.
Norma Comics

Norma Comics

Durant el franquisme, la historieta – aquest gènere que avui dia anomenem còmic – estava fonamentalment dedicada a les joves generacions. Els populars TBO, DDT, JAIMITO, amb els innúmeres còmics de l’Editorial Bruguera dedicats a aventures, constituïen un univers del qual en alguna campanya institucional es deia: On avui hi ha un còmic, demà hi haurà un llibre.
El panorama va mudar radicalment en els anys vuitanta del segle passat amb l’aparició del anomenat còmic per a adults. No eren només els nens els que s’interessaven pels còmics, sinó que, també, els adults podien i volien accedir a un material imprès creat i pensat per a ells.
Tres editors sintetitzen aquesta petita revolució del còmic. Josep Toutain (Barcelona, 1932 -1997), Josep Maria Berenguer (Barcelona, 1944-2012) i Rafael Martínez que amb les seves respectives editorials (Toutain, Cúpula i Norma) serien els artífexs del boom del còmic adult espanyol”. Si Toutain amb les revistes 1984, Zona 84 i Totem representa la línia del còmic realista d’aventures i fantasia, fonamentat en un tipus de dibuix realista – naturalista i en una narrativa tradicional, Cúpula, amb el seu El Víbora representa primer la introducció i posteriorment el desenvolupament del còmic underground. Noms mítics com Robert Crumb apareixen en les pàgines d’aquesta revista, per gradualment donar pas als Nazario, Max, Gallardo, Martí, etc.
Si El Víbora introduïa i expandia el còmic underground i potenciava l’emergència del que s’ha anomenat línia xunga, l’editor Rafael Martínez apostarà per rellançar a Will Eisner (Nova York, 1917 – Florida, 2005) i al seu personatge The Spirit, juntament amb altres autors nord-americans. Una intel·ligent política editorial basada en les capçaleres Cimoc i Cairo li va permetre compaginar la difusió d’un còmic d’aventures modernitzat en l’estil gràfic (Enki Bilal, Moebius, Hugo Pratt, Milo Manara o Jacques Tardi entre altres) amb el llançament de nous autors espanyols enquadrats en l’anomenada línia clara.
Els trets més destacats d’aquesta tendència serien:
  • La delimitació de les figures mitjançant una línia contínua i depurada.
  • L’absència de tons intermedis, taques de negre i efectes d’ombra i llum.
  • La utilització sintètica d’uns personatges gràficament caricaturescos en un entorn realista, com també succeeix en el manga clàssic.
  • El respecte a la narrativa clàssica, amb una divisió de la pàgina i les seves vinyetes amb l’estructura de l’escenari teatral italià i la utilització sistemàtica de plànols llargs.
De la mà de Joan Navarro, director de Cairo, la línia clara espanyola es superposa a l’anomenada Nova Escola Valenciana amb autors com Javier Mariscal, Mique Beltrán, Micharmut, Sento o Daniel Torres, qui es converteix en un dels autors estrella de la publicació, en representant de la línia clara i en un dels autors espanyols amb més projecció internacional.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *