Un cop acabada l’explicació de Montserrat, que, per cert, havia fet durar al màxim, doncs ja m’havien advertit que el grup estava molt interessat en la història del lloc, el responsable d’un grup de Vips Alemanys (Vips de veritat), em va dir amablement : – Porrque no Kontar algo del Santo Grial y Montserrat, de Wagner, Parsifal y sobrre todor Kuando las SS estar aquí. Els anys de guia de ruta no varen poder evitar que una suor freda m’amarés la mà amb la que subjectava el micro. Afortunadament, un article llegit a la revista Sapiens, que parlava dels nazis, em va salvar la pell, doncs un cop comentat el poc que recordava ja arribàvem al Monestir i al sentir les campanes no vaig poder evitar pensar que m’havien salvat.
Decidit a treure’n l’entrellat, vaig començar a disseccionar aquesta barreja d’elements mítics, religiosos, operístics, cavallerescs i fantàstics. Ara, després d’alguns anys, em sembla que pot resultar interessant comentar alguns aspectes que us poden ser d’utilitat si algú, a traïció, treu el tema.
El Sant Grial, era la copa que Jesús va usar en l’últim sopar i en la qual després Josep d’Arimatea va recollir la Sang de Crist en la creu. Es tracta d’una de les fonts principals d’inspiració en les novel·les que componen el Cicle Artúric que va sorgir a Anglaterra i França en els segles XII i XIII.
A la cort de Felip de Flandes, un novel·lista anomenat Chrétien de Troyes escriu EL CUENTO DEL GRIAL (segons la font consultada, uns asseveren que fou escrit al 1175, altres al 1180), però aquest primer relat queda interromput de manera sobtada per la mort de l’autor. En ell, és on trobarem la figura de Perceval, diuen del Francès, Percer le val, creuar la vall. Però en Jose Maria de Mena, al seu llibre Historias Notables de Barcelona, afegeix que el nom Parsifal correspon a la pronunciació alemanya de Percevall, com ho pronunciarien els trobadors francesos i això, al seu torn, correspondria al nom d’un cavaller Barceloní. Pere Savall. És a dir l’evolució fonètica PERE SAVALL, PER SAVALL, PERÇEVALL, PERCEVALL i finalment PARSIFAL, doncs com sabeu la ER sona AR i la V sona F en germànic.
Una nit, un jove cavaller (que resultarà ser l’esmentat Pere sa Vall), assisteix a una escena meravellosa. Assegut al llit, al costat del senyor del castell, veu aparèixer una comitiva formada per diversos personatges, entre els que destaquen un criat que du una llança sagnant i una bonica donzella que du un “grial” que desprèn una llum molt intensa. Això succeeix en un castell anomenat Mont Salvat, que els més agosarats identifiquen amb Montserrat (per això las SS sembla que van anar a buscar-lo per les coves de la muntanya als anys 40). El sagrat recipient es convertirà en una de les relíquies més preuades del cristianisme. Per tot arreu varen aparèixer desenes de grials: el de la catedral de València és un dels més coneguts, dipositat per Alfons el Magnànim, (rei d’Aragó), el 1437.
Associats a aquestes llegendes trobem els noms de diferents personatges:
Titurel: Segons el poema de Albrecht von Scharfenberg, Titurel, fundador del castell de Mont Salvat, va crear l’ordre de cavallers per custodiar les relíquies (la llança que van clavar a Crist i el Sant Grial), relíquies que després entregaria al seu fill Amfortas per a la seva custòdia, i d’aquest al cavaller del Grial, Parsifal.
Parsifal: Es tracta d’una obra dramàtica escrita i musicada per Richard Wagner (1813 – 1883). Va recollir nombrós material per a aquest drama en tres actes, del poema “Parzival” escrit per Wolfram von Eschenbach un dels continuadors del “roman” que havia iniciat Chrétien. L’estrena va tenir lloc en el Festpielhaus de Bayreuth el 1882. Wagner va cedir l’exclusiva de la representació de Parsifal durant els següents 30 anys. La primera representació «legal» fora de Bayreuth, va ser la del Teatre del Liceu de Barcelona el 31 de Desembre de 1913. L’acció es desenvolupa en un lloc indeterminat de les muntanyes del nord d’Espanya durant el S. X.
Lohengrin : És un cavaller del Sant grial, fill de Parsifal. L’idea de compondre Lohengrin va sorgir quan Richard Wagner va llegir el 1842, de les «Memòries de la societat alemanya de Königsberg», en les que apareixia el relat d’aquesta antiga llegenda germànica.
El 1470 amb la mort del rei Artús, sir Thomas Malory refon els textos sobre el rei i els seus cavallers en una ambiciosa obra en prosa que posa punt i final a tota la tradició artúrica.
